Com si fes deu mil anys i un dia que esperaven trobar-se, s'obrí el portal del temps i, a la barra del bar de Festa Major, després de passar-se tota la nit saltant amb les quatre barres penjades al coll en nom de la llibertat –i és que, en aquest món, tot té un preu-, es creuaren les mirades. Ara o mai, pensà ell, no hi ha res a perdre, voler és poder. Entre mots, gots, somriures i la lluna a l'esquena, ella s'acabà convertint en la noia de l'altre cantó del bar, 'ningú em mourà d'aquí', es digué, ho tenia molt clar. Però després de la lluna surt el sol, la nit és curta, ell s'apropà i ella li ho agraí. Els seus llavis estaven junts per primer cop. Havia estat, de bon tros, qüestió de 'knack'.Se n'anaren a seure al final del carrer. Quan ella tancà els ulls tocaven 'Els teus somnis'. Acabaven de pujar al tren de mitjanit (o potser ja, de matinada). Aquell era, sens dubte, el seu estiu.
Ell no era pas d'aquells que no mai poden deixar de fumar, ni tampoc dels que tan sols troben la màgia en un whisky, no havia nascut pas per militar. Ella, no es deixava enredar fàcilment pel soroll de la vida moderna, no era d'aquelles que anaven pel món sense estil propi i, amb una certa innocència, no volia acabar de fer-se gran.
Aquella matinada ella marxà amb un regust d'esperança diferent que les altres vegades. Tenia la premonició que hi havia un percentatge alt que allò no fos com sempre. Potser el cel li havia enviat un àngel ? Què menys esperar, després d'haver-hi entrat per la porta de servei.
Els primers ratjos de sol il·luminaven el poble. Aquella nit fou diferent, inquietant, interrogant. El migdia féu obrir els ulls. I les ganes que la vingués a veure. El retrobament a la tarda confirmà les hipòtesis, tot anà la mar de bé, i no era pas semblant a res. Estaven disposats a iniciar un viatge llarg.
Passaren dies sense veure's, ell pensava 'no puc mé', començo a estar boig per tu, no en tinc prou en trobar-me dalt del cim la lluna i jo, ho intentarem, malgrat estiguis molt 'lluny de casa'. Ella, somniadora, estava ben convençuda que li havia canviat la vida per segons, tenia la sensació que els temps estaven canviant, i s'hi veia fins al final, volia que ell fos el darrer.
Els dies passen, però arribà el gran jorn, el de la retrobada, res de mails, res de msn, res de Facebook. En viu i en directe. Nervis i il·lusió a l'estació. 'Per fi puc tornar al teu costat, Laia', foren les primeres paraules. I s'esmunyiren estació amunt. Voltant pel casc antic de la ciutat, passaren per davant del Restaurant xinès (quants records !). Soparen al C/ Deprimit, s/n, per contrarrestar l'estat anímic dels dos enamorats admirats i cecs. I, com la primera nit, tornaven a ser davant de la barra, amb la lluna a l'esquena, però aquell dia, el concert de mitjanit tot just començava. Un munt de cançons perdudes els dugueren a jurar-se mil poemes i promeses. Des d'aquell moment, ella ho esperava tot d'ell, ell ho esperava tot d'ella, es preparaven per viure els millors anys. Quan arribà a casa, es trobà que ell havia canviat el seu nick del msn, ara hi havia un 'Corre, corre't, corre' que la féu tremolar d'emoció.
Set dies després, 11 de setembre, estaven junts de nou. Aquell any a la diada, podien alçar la senyera estelada amb quatre barres, en honor a la terra, per pertànyer a algun lloc, i a les del bar. Quan arribà la nit acabaren, altra vegada, amb la lluna a l'esquena, i a prop del mar, a la glòria. Foc als cossos, foc encès per un amor a fons perdut, pel més gran dels pecadors. Quina nit !
Començaren el curs, i tornaren a la rutina dels dies de cada dia. Hi havia moments que ella se sentia tan lluny de tot … pensava però que tot allò es podia salvar…, fins i tot preferia suposar per un moment que eren paranoies seves (tot i que pressentia, en el fons, que s'apropaven temps difícils). El nick havia canviat, tan sols hi havia el seu nom.
Però les premonicions no eren només paranoies. Una plujosa tarda de tardor, ell s'omplí de coratge i cantà:
-Laia, no sempre és fàcil, però sé que mai seré prou bo per tu, no sóc capaç de fer-te feliç i això que faig, només ho faig per tu. Em sento deprimit, és inútil continuar.
-Fes el què vulguis, el futur està a les teves mans.
Ella tancà l'ordinador –un inici tant càlid i un comiat tant fred-. Sabia que no li havia dit cap mentida, però tampoc tota la veritat. Mai entendria per què els nois tenien aquella cobardia innata. El cert era que el somni s'havia acabat, que aquell tango d'amor havia mort, tota aquella il·lusió se n'havia anat a prendre pel cul. Tant de bo aquell final hagués estat només un malson. 'Però això és el que hi ha, hauré de tornar a aprendre a viure sense tu', es digué ella. Assumí que ja no li caldria preparar-se aquella cançó de Nadal, i que els vespres de desembre no tindrien la càlidesa que s'havia imaginat. I aquella maleïda melodia, l'entristia i la la feia giravoltar sobre el mateix cercle. Una veritable perestroika. Tot acabaven resultant records d'Irlanda i ja no sabia on eren els ocells. Havia de deixar enrere aquelles nits de tandoori, eren nits per oblidar. Calia omplir-se de força i tornar a començar, tot i que a voltes es preguntava, 'cap on vas ?'. Per què tothom vol el que no té ?
Al cap i a la fi, i després de fer molt temps que no sabia res d'ell, entengué que realment era ell qui havia perdut i que, si un dia havia de tornar, ja no podia esperar-ne res. Amics comuns li comentaven que l'havien vist, però sempre deprimit, tan deprimit com sempre, només acompanyat per la seva ombra. Alguns companys li deien que provés de navegar en un món de paper, on mai estaria sol.
Potser, després de tot, el millor que podia fer era tornar a Sau. L'únic indret on, potser, acabarien estant junts de nou per primer cop.