La Brigada és la reconversió en català del grup vilanoví The Light Brigade, que ara presenta el seu àlbum de debut, un disc que ens mostra deu temes composats per Pere Agramunt i una versió, que es mouen entre el pop britànic i el rock americà, amb pinzellades properes al country en alguns temes i fins i tot una aproximació al swing (L'experiència només és un nom). Un dels elements que més m'ha cridat l'atenció és la presència d'arranjaments de trompeta, instrument poc freqüent en les bandes de pop i que dóna un toc molt característic al grup. Potser una de les coses que menys em convenç del conjunt del disc és la veu principal, que tot i ser en tot moment correcta, li manca alguna cosa per acabar d'arrodonir un disc que presenta bones idees, completa els temes amb arranjaments ben seleccionats i combina bé les influències musicals. Un bon disc per debutar a l'escena discogràfica catalana, que espero que tingui continuïtat perquè a més veig bones possibilitats de millorar els resultats en futures gravacions.
Nova entrega discogràfica de la banda manresana, que després del divertimento en forma de versions de l'anterior disc Ràdio-logia, ara ens presenta un nou disc amb noves composicions. Unes composicions que es mouen en la línia que ha agafat el grup darrerament i que van des de senzills molt potents com 'Començar de nou' o 'El millor dels somnis' fins a balades més pausades i on es potencien molt les veus, un dels actius més destacables del grup. Tal com ja van començar a fer amb el seu disc en directe, combinen temes en català i castellà, entre els quals predominen els que són en la nostra llengua. Un disc interessant que referma el grup en un espai que ja fa temps que tenen consolidat i que dominen a la perfecció. A més cal destacar la consolidació del format de sextet, la tercera evolució en la formació que va començar com a duet, es va ampliar a quartet amb el tercer disc i que des del directe ha optat per utiltzar aquesta banda completa que ens regala discos molt interessants i que a més reforça molt les seves sempre interessants actuacions en directe.
Un any més -i ja en van quatre- la iniciativa solidària de la Marató de TV3 s'ha encarregat d'editar el Disc de la Marató, un recull de cançons de diversos artistes entre les quals predominen versions de temes internacionals coneguts adaptats al català, tot i que també hi ha algunes cançons que entren amb calçador... Jo destacaria especialment les versions del 'Lemon Tree' de Fools Garden adaptada com 'El llimoner' per La Carrau, o Abús amb 'L'home que va vendre el món' de David Bowie i també estan prou ben treballades les de Manu Guix, Ivette Nadal, Pastora, Sidonie + Love of Lesbian, la de Josep Thió i Shuarma o la de Tomeu Penya ; la resta pel meu gust no hi fan cap falta, exceptuant la versió de Llibert Fortuny de la sintonia i el tema final conjunt 'Ja surt el sol', una fidel adaptació de l'optimista 'Here comes the sun' de George Harrison molt adequat pel missatge que sempre pretén donar la Marató. Esperem que la iniciativa se segueixi consolidant com una forma més de col·laboració amb la Marató, ja que a més de la solidaritat podem veure alguns dels artistes del país fent coses una mica fora del que ens tenen acostumats.
El peculiar trio format per Toni Xuclà, Juanjo Muñoz i Cris Juanico ens ha fet esperar sis anys per poder gaudir del seu tercer disc, però l'espera ha valgut la pena perquè ara ens delecten amb un exquisit disc de dotze cançons. Com és habitual, s'han repartit la composició dels temes entre els tres i també hi han inclòs un parell de temes instrumentals, entre ells una versió de Blind Faith; també hi ha una versió adaptada al català de la cançó 'Al Alba' del cantautor Aute. L'estil que hi predomina és el que ha caracteritzat sempre els Menaix, el pop acústic mediterrani amb el protagonisme repartit a parts iguals entre els tres. És un disc enregistrat amb la calma de l'hivern menorquí i transmet aquest clima de relaxació en la major part dels temes, tot i que també n'hi ha alguns una mica més accelerats. 'Un per any' pot esdevenir un excel·lent senzill i el tema que tanca el disc, l'instrumental 'Cavallet de la mar' és un evident resum del que reflecteix el disc, amb un canvi de ritme a la meitat que simbolitza els diferents vessants musicals que explora la banda. Esperem que el quart disc no es faci pregar tant com aquest tercer.
Tot i que aquest CD és el primer disc de Roger Benet i els Oximorònics, el cert és que estem davant d'un grup de músics amb una dilatada experiència i una qualitat impressionant. Dotze talls formen aquest disc de debut, un disc difícilment classificable ja que la banda es mou per un ventall ben ampli d'estils en els diferents temes i tenen l'habilitat per crear l'ambient musical més idoni per a cada lletra (especialment a 'Dona contemporània', on cada estrofa és d'un estil diferent i ben contrastat). Tot i que la banda la formen cinc músics, hi ha una instrumentació molt més àmplia i el treball en els arranjaments i les harmonies és brillant, mostrant un altíssim nivell de domini del llenguatge musical, cosa que es pot dir de pocs cantautors, que normalment se centren molt més en el missatge de les lletres; entre aquestes col·laboracions hi ha amagades les de tres personatges interessants com són el Pau Riba, la Maira Comalat (relk) o el pianista Dani Espasa. Una excel·lent manera de debutar a l'espai discogràfic amb una proposta original, ben treballada, de molta qualitat i que obre les portes a una prometedora carrera musical.
La Casamurada de'n Jesús Rovira és l'estudi on Miquel Abras ha enregistrat el seu segon disc, un disc format per catorze cançons totes composades i escrites per ell mateix. Es tracta d'un disc de pop-rock que segueix el camí iniciat amb el seu primer treball ara fa dos anys, un conjunt de cançons que inclou des de peces amb estructura clàssica de rock fins a tranquil·les balades. En general el nivell de les composicions és força alt i en el disc hi podem trobar temes amb melodies molt interessants que a més gaudeixen d'una bona feina d'instrumentació, posant especial èmfasi en el treball de guitarres, que s'erigeixen en principals protagonistes juntament amb la peculiar veu, aguda i trencada, que proporciona un so molt característic i propi a les cançons. Les lletres, com ja comença a ser habitual, principalment són d'amor i de desamor. En l'apartat de col·laboracions, destaca la dels Lax'n'Busto en bloc a 'Avions d'aigua' i també la de Mazoni a 'Contradiccions'.
L'experimentada formació de rock gironina publica el seu segon treball discogràfic, que agafa el relleu del seu primer àlbum publicat ara fa tres anys i que continua per la mateixa línia musical del rock'n'roll dels 70. En aquest CD hi trobem dotze talls de temps ben combinats entre peces accelerades, mitjos temps i balades, que conformen un disc típic de l'estil, amb les guitarres com a principals protagonistes, tot i que també hi apareixen teclats i harmòniques que donen més matisos cromàtics a les cançons. Tot el treball d'instrumentació és excel·lent i la producció molt acurada, cosa que li dóna al disc un so rocker molt autèntic. La llàstima és que les melodies no acaben de transmetre'm gran cosa, tot i que a nivell d'execució el disc és impecable.
Maqueta de cinc temes d'aquesta banda mataronina formada per quatre músics. Es tracta d'una gravació de qualitat força deficient en la qual les guitarres, que en una banda d'aquest estil haurien de ser les principals protagonistes, tenen un so apagat i poc definit. Cap de les cinc cançons destaca en cap dels aspectes (melodia, lletra, arranjaments, veus...) i falta molta feina tant a les composicions com a la creació dels arranjaments i també en la producció artística. A més, s'inclou un bonus track que, lluny de sorprendre positivament, encara fa que la meva opinió de la banda caigui més avall.
En Pau Guillamet és un dels músics més actius de l'actualitat i participa en un bon nombre de projectes. Ara però ens presenta un nou treball del seu projecte més personal que és el que hi ha sota el nom de Guillamino. Després de revolucionar la música electrònica ballable amb el seu Somnis de llop, ara amb Les minves de gener s'endinsa cap a un espai més intimista i de cançó d'autor, amb els elements electrònics que mantenen el seu protagonisme principal, però amb unes cançons més pausades i amb arranjaments més minimalistes. Tot i això alguns dels temes sí que tenen un ritme més animat i es podrien punxar en sessions de ball, però la tònica dominant del disc es troba més en altres elements, com la veu que agafa un protagonisme més gran del que tenia en el passat. Amb propostes com aquesta s'aconsegueix actualitzar la cançó d'autor a les sonoritats més innovadores i obre una nova porta als cantautors més enllà del tòpic de la guitarra. Guillamino va obrint camí i amb discos com aquest s'està fent un lloc ben destacat en l'espai musical català.
La llicència Creative Commons va guanyant adeptes i la formació vilafranquina ha optat per publicar el seu primer àlbum sota aquesta llicència que permet copiar i descarregar les cançons de manera legal. És una manera de fer coherent amb la seva proposta ja que es tracta d'un grup de caire reivindicatiu que aposta per les lletres contundents i les guitarres ben distorsionades per acompanyar-les. Tenen un gran model de referent, la banda Inadaptats, la llàstima és que no aconsegueixen treure un so que convenci. Les guitarres sonen sempre amb el mateix registre i no hi ha massa varietat entre els tretze temes i a banda de dues peces que es mouen per uns ritmes més pausats, la resta esdevenen massa monòtones. Les veus tampoc estan gaire treballades i no ajuden a transmetre el missatge que contenen els textos, molt directes, però que sense el complement musical correcte crec que perden certa força. La banda ha de procurar crear un so més propi i millorar molts aspectes si vol fer-se un lloc en el complicat espai de la música contundent del país.
Segona entrega discogràfica d'aquesta peculiar orquestra gironina, que combina instruments tradicionals amb instruments de joguina i qualsevol estri que pugui emetre sons. En aquesta segona entrega ens presenten deu temes, tots instrumentals com és habitual en ells, que d'entrada es poden dividir clarament en dues parts: la primera part, conté els sis primers i són temes del format més o menys clàssic de la Fireluche, amb les melodies interpretades per instruments com el violí, la melòdica o l'acordió i amb un bon reguitzell de sons completant la vestimenta musical; això sí, en els temes d'aquest disc s'hi escolta una instrumentació més àmplia i sòlida, amb baixos i percussions que marquen més el ritme de les cançons i, en general, menys presència dels elements més característics de l'orquestra. La segona part, són quatre temes electrònics, alguns dels quals extremadament experimentals i complicats de digerir per un públic ampli, que mostren una nova evolució d'uns músics inquiets que sempre estan donant voltes a les seves creacions musicals. Un disc atrevit, arriscat i una mica feixuc de païr, però que està fet sense complexos ni cap mena de limitació i amb molta elegància.
La banda de Ribes de Freser ja porta força anys tocant pels escenaris festius del país, però fins ara no ha tret el seu primer disc, un recull de les cançons més significatives de tota aquesta primera etapa del grup i que algunes d'elles ja s'havien inclòs a la maqueta. Aquest disc conté la mostra dels diferents ritmes ballables pels quals passen les seves cançons: rumba, reggae, ska i sons tradicionals catalans, tots sobre una bona base de baix, guitarra i bateria, amb uns lluents arranjaments de saxos, flautes, teclats i acordions i un bon treball en l'aspecte vocal, que donen un resultat sonor de molta més qualitat que la major part de grups d'estils festius. Penso que, tal com fan els Vall Folk, la qualitat musical no ha d'estar renyida amb la festa, cosa que sembla que molts grups festius no acaben de veure. Les lletres són principalment en català, però també hi trobem alguns temes en castellà i, fins i tot, s'atreveixen amb el francès en un dels talls. Un molt bon disc de ritmes animats en el qual la qualitat musical prima per sobre de tot, com hauria de ser sempre.
Tercer treball discogràfic del grup format al Baix Maestrat ara fa una dècada. El disc conté dotze cançons en les quals destaca molt més el missatge crític i humorístic de les lletres que no pas les melodies o els arranjaments. Practiquen un estil de rock força contundent amb guitarres distorsionades i veus estripades, però amb poca definició del so, ja que donen molta més importància a les seves lletres esmolades i alhora amb tocs d'humor, que critiquen tot el que no els agrada de la seva societat, especialment temes que afecten al sector agrari i ramader, però també ventilen els superherois televisius, el grup Camela o els anuncis actuals de la televisió. Així doncs, ens trobem davant d'una proposta que deixa l'aspecte musical en un pla molt allunyat i aquest no crec que sigui el camí que ha de seguir una banda, tot i que també és cert que hi ha d'haver de tot i aquestes propostes també tenen els seus sectors de públic.
Els alcoians són una formació que va més enllà de ser una proposta musical i els aspectes poètic i teatral acompanyen sempre les seves cançons. Aquestes tretze cançons formen part del seu llibre-CD-DVD Sàmara, la lletra de les quals és l'element central ja que ens trobem davant d'autèntiques poesies musicades. Però en l'aspecte musical el disc està a l'alçada i gaudeix d'unes melodies molt adequades a les lletres sobre les quals s'escriuen, a més d'uns arranjaments variats que van des del minimalisme de les guitarres acústiques, fins a arranjaments complets de corda en alguns dels temes, tot i que hi predomina la formació clàssica de pop-rock. És un disc d'autor, però que no desmereix gens la part instrumentística que també té la seva importància, donant molta més força als missatges transmesos i que compta amb una excel·lent producció del guitarrista Borja Penalba. Cal destacar també els recitats que hi ha en els intermitjos entre cançons, fets amb una veu greu i profunda que accentua la potència dels textos recitats. Aquesta és la tercera entrega discogràfica de Verdcel i la que realment consolida definitivament el grup en l'espai poètico musical del país.
Mecatxis! Aquesta és l'expressió que un grup de ripollesos han escollit com a nom pel seu grup, que sota la llicència Creative Commons ha publicat aquest primer treball discogràfic d'onze temes. D'aquests temes, la major part són de factura pròpia, però també hi ha adaptacions de cançons tradicionals (La dama d'Aragó) o la coneguda cançó dels Esquirols 'Conte medieval', un dels temes més versionats per grups de folk. Musicalment aquest disc conté una combinació d'estils ben variada que va des de sons tradicionals catalans fins al reggae, passant per temes més rockers o d'altres més folk, sense una línia massa definida. Crec que el grup encara es troba en una fase de recerca del seu so i en aquest treball s'han dedicat a explorar tots els camins musicals que els interessen, aportant als temes uns arranjaments correctes de base pop-rock i amb la presència de les flautes que proporcionen aquest aire més tradicional. Un correcte treball de sortida amb un so poc definit que la banda hauria d'anar trobant en el futur.
La formació de Bellpuig ens presenta el seu quart treball discogràfic, un treball amb el qual el grup cada cop és més proper al rock, tot i que els arranjaments d'instruments tradicionals segueixen conformant el seu so característic. És un disc curtet, de nou temes, que tenen una base ferma de rock i arranjaments d'instruments tradicionals, principalment flautes i violí, que en alguns talls evoquen sonoritats pròpies de la música d'arrel celta (A la llum del nord), com ja havien fet en anteriors gravacions. Crec que es tracta d'un disc correcte, però que tampoc aporta res d'especial, ja que té una línia massa planera durant totes les cançons que fa que el disc no tingui cap moment que destaqui especialment. Tenen una bona base, són bons instrumentistes, però els falta alguna cosa a les seves composicions que les faci atractives. Espero que algun dia trobin aquesta línia que els faci destacar.
Primer llarga durada del quintet de les Terres de l'Ebre, que debuta a l'espai discogràfic amb un interessant treball que conté onze talls de creació pròpia. Amb la maqueta ja apuntaven molt bones maneres i aquest disc és la confirmació que tenim al nostre país una nova banda original i solvent que practica un pop d'arrel britànica fresc i elegant. A més d'haver-hi bones composicions com 'Sorolls' o 'El llarg viatge', els temes s'han guarnit amb uns arranjaments molt acurats fins al darrer detall i hi destaca el bon treball en les guitarres i també en els conjunts vocals. Segurament la figura del productor Àlex Rexach, tot un expert en l'instrument de les sis cordes, hi ha contribuït de manera significativa. Com a col·laboracions, el disc té un cartell de luxe, amb les veus de Joan Masdéu i Jofre Bardagí i els diversos instruments que hi ha posat el productor Àlex Rexach. Una bona tarja de presentació d'un grup que practica un estil ben actual i que s'ubica en una zona del país amb poca incidència d'aquest estil com són les Terres de l'Ebre. Hem d'estar d'enhorabona.
Marc Grasas segueix endavant amb el seu projecte personal i apareix de nou a l'escena discogràfica amb el segon disc de Nua. En aquest segon àlbum es defineix el so de la banda, ja que a diferència del primer treball, ara hi trobem una línia molt més coherent que és present a tots els temes. Guanya contundència, però també hi ha lloc per a temes més relaxats i carregats d'emocions. Personalment és un disc que em va arribar des de la primera vegada que el vaig escoltar i a cada nova escolta hi he anat descobrint nous detalls que em fan adonar que estem davant d'un dels grans discos d'aquesta temporada. Així doncs, amb aquest nou recull de temes, Marc Grasas es destapa definitivament com un gran compositor de cançons, que a més les interpreta a la perfecció acompanyat d'una banda de nivell altíssim. Tot el disc en general és molt bo, però crec que mereix unes línies el tall número 3 'Dilluns', un tema genial de cap a peus, amb una melodia d'aquelles que quan la sents penses: 'Aquesta cançó no sé què té però provoca que se'm remoguin totes les entranyes' i completada amb uns magnífics duets de veu amb Litus (ex-Mutis). Per mi un dels millors discos que han passat per les meves orelles en aquests darrers temps i ferm candidat a ser un dels millors de l'any.
Anys després de la dissolució de la banda Mai Toquem Junts, el seu cantant Xavi encara té coses a dir en el món de la música i ara explota un vessant de cantautor sota el nom artístic de XavisS. Acompanyat del teclista de la citada formació Adrià Farré i de l'exquisida guitarra i producció de Jordi Armengol ens regala aquest disc amb deu peces musicals que defineixen una proposta molt més madura i ideal per a concerts de petit format amb el públic ben a prop. Són cançons de bona factura -dues de les quals recuperades de MTJ: 'Aire' del primer disc i 'Per acabar' del segon, amb una completa revisió i adaptació perfecta al format actual- que compten amb arranjaments senzills, principalment de guitarres acústiques i pianos que creen unes atmosferes intimistes i molt agradables d'escoltar. Personalment trobo molt interessant el camí que ha pres XavisS en aquest 'Petit viatge' que a més s'ha envoltat de col·laboradors de luxe, com l'esmentat Jordi Armengol, Jordi Mena o el mallorquí Jaume Anglada, que acaben de donar el toc de gràcia definitiu a unes cançons que, sense necessitar gaires artificis, transmeten sensacions molt bones.
Tres anys després de la publicació del seu anterior disc, el quintet Mishima publica ara el seu quart disc -segon en català- amb l'inquietant títol de 'Set tota la vida'. Amb aquest nou disc, que conté catorze talls, el grup segueix explorant el vessant més pausat i relaxat del pop que sempre l'ha caracteritzat, amb melodies tranquil·les, arranjaments senzills en la línia de les composicions i lletres que combinen fragments plens de quotidianitat i d'altres més poètics (fins hi tot hi ha un poema musicat de Joan Maragall). No hi ha cap canvi significatiu d'estil ni de so respecte l'anterior disc i és que sembla que han trobat un so molt propi que saben plasmar molt bé en els seus discos i directes i que ha aconseguit consolidar un espai de qualitat dins el panorama català. Com a elements més diferenciadors d'aquest disc, hi he trobat principalment unes harmonies vocals molt interessants, en les quals totes les veus són interpretades per David Carabén i crec que costarà veure-ho en els directes, però el resultat en el disc és molt bo. Un disc d'alta qualitat d'un grup que ha aconseguit un lloc destacat a la nova escena pop del país.