Vet aquí que El 9 de la Classe es tracta dun grup de música que va néixer com qui no vol la cosa i en molt poc temps. Els inicis del grup es remunten a lestiu de lany 2001, quan un grup damics es tancava cada dissabte a la tarda a intentar fer versions daltres grups. Però ho feien tan malament que van decidir fer temes propis. Va ser, però, un dos dagost del 2001 quan un dells va proposar quatre acords ben simples: un la menor, un do, un sol i un re. I repetint aquest riff en Gerard, el cantant, va començar a repetir una mateixa frase: el Maresme lliure i tropical. Va ser així, daquesta manera tan absurda, com van donar forma a la que seria la primera cançó dEl 9 de la Classe.
A partir daquell moment van decidir que farien temes propis, però els faltava una cosa molt important: el nom del grup, ja que fins llavors no en tenien. Tothom proposava noms: Mala Llet!, Mi-Hermana, Metàl·lics, Camioneros agredidos por sus mujeres alcohólicas y drogodependientes, etc. Finalment el nom que es van quedar va ser el que encara mantenen. La votació es va fer amb una majoria de dos vots a favor i quatre abstencions (pedaç de democràcia!).
Tenien un nom i començaven a composar temes. Setmana rera setmana van anar assajant i les primeres cançons del grup anaven florint com els ametllers a la primavera (ooo... que profund...) fins que un bon dia de gener una notícia els sorprèn de cop i volta. La gent de Ràdio Canet volia que actuessin al concert del seu 22è aniversari. Nosaltres? van dir- Dalt dun escenari?!! No van poder rebutjar loferta, però tenien un petit problema: no hi havia prou repertori. Durant els primers mesos del grup només havien aconseguir fixar 6 cançons i amb això no omplien una hora a lescenari. Cap problema! Es varen inventar uns quants gags i alguna performance i vet aquí com es van consolidar, des del primer concert, com a grup amb espectacle inclòs. Una dinàmica que han anat mantenint més o menys a tota la resta de concerts realitzats.
Més tard va arribar a les seves orelles la notícia que a Sant Pol farien un concurs de grups per triar el teloner del grup important que actuaria per festa major. Shi van presentar i sorprenentment van resultar segons, per davant de grups que tenien molt més rodatge i fama que ells a la comarca. No van guanyar, però van marxar amb un bon gust de boca (el sopar va ser bo). Passen els mesos i decideixen organitzar un concert a lescorxador dArenys de Munt. Allà van coincidir amb dos grups més: els Ars Mortem (quedeu-vos amb aquest nom) i els Elementos Peligrosos. Després daquest concert la Míriam (la tercera guitarra del grup) no va venir més a assajar i van decidir que la cosa no podia seguir així. Un cop van parlar amb ella va decidir deixar voluntàriament el grup. Es convertia així en la primera baixa del grup i passaven de ser sis membres a ser-ne cinc.
Així arribem al 17 dagost del 2002. Aquell dia van tocar al recinte canetenc de Vil·la Flora amb dos grups més de força renom: els Van de Kul i els Whiskyns. Van fer de teloners i es van endur una agradable sorpresa quan van ser el grup amb més públic de la nit. Sacaba lestiu i sacaben els concerts. O això sembla, perquè encara els donaria temps a fer dos bolos més abans dacabar el 2002. Tot i així hi va haver el segon canvi en el grup. En aquest cas va ser en Boris, el seu bateria, qui va dir que no es veia amb cor de seguir endavant. Però tot i la pèrdua dun element tant indispensable com és el bateria, van tenir sort i en van trobar un altre força de pressa. Es tracta den Xumi, lex-bateria dels Ars Mortem (recordeu que us havia dit que us quedéssiu amb aquest nom?). El primer concert amb en Xumi el farien al local del Tio Canya de Pineda. Un local petit, idoni per a un concert íntim i directe. I així va ser. La sala es va omplir de gom a gom i ningú va marxar decebut per lactuació. Tant és així que els van demanar fins a tres bisos del seu tema estrella El Maresme lliure i Tropical. I lúltim concert abans dacabar lany va ser el que van fer a Sant Andreu de Llavaneres per la festa major daquest municipi maresmenc. Va ser al novembre i van compartir escenari amb els barcelonins High Times i amb els mallorquins Oprimits. Tot i el retard amb què va començar, el públic va tornar a respondre i es van trobar, un cop més, amb gent que havia vingut daltres pobles a veurels expressament.
Entrem al 2003 i al mes de febrer van tenir rècord de concerts, fent-ne tres en dues setmanes. Primer, el 15 de febrer al concert daniversari de Ràdio Canet. Un concert al qual van voler assistir en agraïment que la gent de lemissora els donés loportunitat de pujar a un escenari per primer cop. El divendres següent, el 21 de febrer, van actuar a la Sala Clap de Mataró en el marc duna festa universitària coincidint amb els Sargon, de Granollers. I un dia després van tocar al pavelló de Mollet del Vallès en la que va ser la primera festa dels Casals Tio Canya. Aquest concert va ser especialment important per al 9 de la Classe perquè era el primer cop que sortien de la comarca del Maresme i perquè va ser el concert on van tenir més públic. A més, van tenir com a companys descenari els Obrint Pas.
Amb aquest panorama havien complert, com qui no vol la cosa, el primer any i mig de vida. El resultat, favorable. I el futur, incert. És per això que es decideixen a enregistrar la que seria la seva primera maqueta als estudis El Magatzem de Sant Pol amb un resultat força justet a causa dhaver de treballar sota la pressió de pagar 10 bitllets per hora. El resultat van ser sis temes fets amb pressa i sense més producció que la seva. Però ja reflectia lessència del que era El 9 de la Classe: ritme i bon rotllo, però alhora profunditat en les lletres amb una gran barreja dinfluències. Amb aquesta maqueta es presenten a diversos concursos sense gaire èxit (quina pena!) fins que a lagost, i entre concert i concert, resulten finalistes en el XXV Concurs de Cançó de Salitja. Fins el desembre encara tindrien temps de fer un bon grapat de concerts més, com ara tocar a la festa major de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de fer alguns canvis a les files del grup. En concret el grup expulsa el guitarra solista a causa duna mala passada econòmica i en lloc seu incorporen en Siscu Cerezo, procedent de grups de heavy i death metal. El resultat és un canvi radical en la sonoritat del grup que els obliga a crear nous temes i a refer els que ja tenien per fer-los més seus que mai.
Any nou maqueta nova
Al 2004 i després de resultar seleccionats per tornar a tocar a la sala Clap es decideixen a enregistrar la seva segona maqueta. En aquest cas es posen a les ordres i saber fer de Toni Alba, tècnic de so de lorquestra Gira-Sol. El resultat és molt engrescador i daquí surten les noves versions de quatre temes antics i dos cançons inèdites (gos sarnós i no marxis) que prometen no deixar indiferent ningú. Amb aquest treball acabat de sortir del forn El 9 de la Classe es disposen a portar-lo on faci falta per tal de poder pujar a tants escenaris com puguin.
Membres actuals del grup:
Gerard Cabrera: cantant (22 anys) Resident a Canet de Mar, de petit ja cantava allò de para ser feliz quiero un camión. Daquí que treballi com a transportista. Té formació musical en piano i veurel a lescenari és tot un espectacle. Buscat a 18 comarques pels mossos desquadra per ensenyar el cul a les autoritats.
Siscu Cerezo: guitarra solista (30 anys). Resident a Canet de Mar, és expert en el sector de la construcció (o sigui, és manobra) i està llicenciat i doctorat per la universitat de la vida. Procedent de grups de Death Metal (ui, quina por!) passa 25 hores al dia pensant en com millorar el seu so.
Ferran Xumetra Xumi: bateria (19 anys). Viu a Sant Pol de Mar i és estudiant de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ex-bateria del grup Ars Mortem (heavy metal) ara sha passat al pop i no pot fer stop! És presentador de Ràdio.
Marc Vidal Cacho: guitarra rítmica (23 anys). És el papa del grup i de Canet de Mar. És periodista i no en té ni idea de partitures, però tot i així ha composat uns quants temes del grup. Treballa en ràdio, premsa i televisió, tot i que la seva passió és fer música i el seu somni és ser pilot de ral·lis i estimbar-se de valent.