Nova entrega de l'Astre, amb un disc de portada minimalista i títol ben suggerent. Com sempre des que va plegar la formació El Último de la Fila, Portet es dedica a fer els discos que vol, tal com ell vol i sense entrar en cap mena de convencionalisme. Segueix apostant per enregistrar ell sol pràcticament totes les pistes del CD, tot i que en aquest ha comptat amb les col·laboracions de la de la seva filla Eugènia que fa percussions, l'Ernest Miralles que toca el violí i el seu inseparable Antonio Fidel que, a més de posar uns teclats a tres cançons, també s'ha encarregat de la coproducció del disc. Musicalment és un treball inclassificable i potser aquest té un aire molt més acústic que els anteriors i sense massa guarniments estranys. De la mateixa manera que a la portada, les cançons també estan muntades sobre una base ben senzilla però que li dóna bon resultat, ja que es demostra que són cançons que amb poca guarnició ja són prou interessants. Les guitarres acústiques són els instruments que gaudeixen de més protagonisme i les elèctriques hi tenen una presència més aviat testimonial. El que no hi falta però és l'autobatejat 'micro de tómbola' que apareix en alguns dels talls del CD. Les lletres segueixen la línia surrealista habitual de'n Quimi, amb descripcions iròniques de personatges estereotipats (Xafem-ho tot) i un cert èmfasi en els termes de carnisseria, d'on ve el nom del disc. Una nova entrega que delectarà els seus fans i que reafirma que en Quimi Portet és un dels autors amb més personalitat i que fa realment allò que li surt de dins i tal com li surt de dins.
A hores d'ara no desvetllaria res de nou si digués que Quimi Portet fa íntegrament la música que vol sense donar explicacions a ningú, doncs ja és ben sabut per tothom que el músic vigatà afincat a l'Empordà porta anys traient discos amb un segell ben personal i fora de qualsevol clixé comercial. Aquest treball és un nou exemple de la creativitat de Portet i també de l'habilitat que té a l'estudi de gravació, doncs a més de tocar quasi en la seva totalitat els instruments, també es produeix i s'encarrega de les mescles. Potser l'únic que no acaba d'anar en concordança és la veu, però segurament n'és conscient i per això la majoria de cançons són recitats enlloc de melodies. La major part dels temes també són obra d'ell mateix però aquesta vegada ha inclòs algunes versions com "Wendy" de B. Wilson o Rius de Babylon de Boney M. ambdues adaptades al català.
Les lletres mereixen un capítol a part, doncs no sabria ben bé com qualificar-les. Potser la millor definició seria la de poemes quotidians, amb la ironia que caracteritza sempre el personatge i que el porta a escriure frases com "Carnaval, festa senyalada, rius de gent, rucs de tota mena" o "hauré d'admetre que sóc un bípede feliç al país del tripartit" per citar-ne algunes entre les moltes que es podrien ressaltar.
Pel que fa a les col·laboracions, a més dels habituals Antonio Fidel i Juan C. García hi destaca la veu que l'Albert Pla posa a "Rius de Babylon".