Després de dos anys del seu disc de debut torna La Caixa Fosca amb el seu segon disc, un disc que ja abans de sortir havia creat expectativa per a saber cap on evolucionava el so d'aquesta banda. L'espera ha valgut la pena ja que han sabut trobar perfectament el so que els defineix i explorar amb ell sense cap mena de vergonya. El resultat es plasma en una sonoritat molt més rockera, agressiva, directa i força diferent de l'anterior, molt més propera a la sonoritat de la banda als directes. Segurament la producció que ha fet en Pemi Rovirosa ha tingut quelcom a veure amb aquesta nova i encertada sonoritat del grup.
11 temes formen part d'aquest treball, tots ells amb molta creativitat i qualitat tècnica. Les cançons estan plenes de sentiment, sobretot pel que fa a les seves lletres, i la càlida veu del Rubén Pastor les acaba d'arrodonir. D'aquestes vull destacar especialment "Dins el mirall", "Cauen les flors" i "Revolució".
Després de treure la seva primera maqueta autoeditada "Fet dels colors de la llum", aquesta banda barcelonína treu el seu primer disc anomenat com el mateix grup: "La Caixa Fosca". Un disc que segueix la línia pop-rock però sense caure en experimentacions, o programacions electròniques, és a dir se'ls podria definir com a pop-rock clàssic. En algun dels temes s'hi veu una clara influència de grups com Sopa de Cabra.
En aquest disc el grup reflexa molt el poder de la guitarra, ja que totes les cançons tenen la base d'unes guitarres ben contundents i sobretot en fan un bon és dels solos de guitarra. Les cançons les podríem definir des de molt fresques però alhora fosques, amb unes lletres nostàlgiques i amb reflexions dels components del grup sobre la vida que els envolta i les experències viscudes.
Dintre de les dotze cançons que componen el disc cinc les han recuperat de la maqueta i les altres les han creat noves per aquest disc. Una de les cançons que podría definir millor el grup i que parla del lloc d'on són és "Barcelona".