Els Plouen Catximbes sempre han defugit les etiquetes i amb aquest segon disc fan un canvi notable del seu estil per deixar sense efecte tots els cartells penjats arran de la publicació del seu primer llarga durada. En primer lloc ja podem detectar que el reggae quasi ha desaparegut de les seves cançons i en aquest disc només hi té una presència testimonial en els temes 'Cafè l'Habana' i 'París'; ara el seu estil s'enfoca més cap a un pop-rock amb molt més protagonisme de les guitarres i línies més contundents, tot i que han matingut la mateixa formació i el saxo i la trompeta segueixen tenint la seva presència. Potser amb aquest canvi han perdut sonoritat característica per entrar en un so rock força més vist, però que tot i així té un nivell de qualitat dels més alts en discos editats al nostre país. Bones cançons, bones melodies i una sonoritat excel·lent en la qual segur que hi ha tingut quelcom a veure la producció de Juanjo Muñoz, que repeteix en aquesta tasca tal com ja va fer en el primer disc. Les lletres sí que segueixen la línia de sempre del grup, carregades de surrealisme i frases on costa trobar-hi algun sentit; com a curiositat, comentar que la cançó que tanca el disc és en francès i cantada pel baixista del grup Jordi Portabella.
Després d'una maqueta i un EP de sis cançons, arriba finalment el primer llarga durada de la formació de la Catalunya Central. Principalment es tracta d'un treball de reggae, seguint el camí obert amb l'EP comentat, però en aquest CD també hi ha incursions de pop guitarrer. De fet ells s'autoetiqueten com a 'reggae blanc i pop bastard' i realment penso que és una etiqueta que els queda prou bé. Hi ha una clara influència en la manera de cantar general i també d'enfocar les cançons que ens recorda a la mítica banda The Police, però marcant un tret ben diferencial perquè la seva base és un reggae de factura molt elegant, amb un baix que comanda les cançons i els vents les vesteixen amb gran lluentor. Tot molt caracteritzat per la singular veu de l'Albert Palomar que segueix amb la seva fonètica anglosaxona i un to que sempre tendeix al falset. Penso que és la millor banda de reggae actual que canta en la nostra llengua, ja que a més es desmarca molt de la manera de fer habitual dels grups de reggae-ska del país i imprimeix una forta personalitat a tots els seus temes. Les lletres tenen elements molt surrealistes en general i trobo que van per un camí similar pel que fan circular el seu llenguatge musical. Així, reitero que aquest disc l'he trobat d'una qualitat molt alta i imprescindible per a tots els amants dels ritmes jamaicans, tot i que per les seves característiques també podria tenir lloc sense problemes en els circuits de pop.
Maqueta de sis temes editada pel segell manresà Propaganda pel fet! Es tracta de sis cançons de reggae del més autèntic i proper al que feien músics jamaicans com Bob Marley, cantades en català però amb una intencionada fonètica anglesa "arrossegant" algunes paraules. Precisament les lletres evoquen força l'estat mental en què es troba algú després d'utilitzar els estris que dónen nom al grup (Un exemple: "Qui està llaurant en aquest núvol nevat?") i l'acompanyament musical acaba de situar l'oient en l'òrbita del cannabis.
És un disc que hauria d'agradar i força a tots els amants de la música reggae, doncs com ja he comentat és molt fidel als orígens i la banda sona molt compacta en aquest enregistrament. Si aquesta sonoritat la tenen també als directes ens trobem davant d'una de les bandes de reggae més interessants del moment.