Cram és la formació hereva dels Rústics, un grup barceloní que va començar amb un format acústic i que, després de diversos canvis, ha acabat esdevenint un sextet de pop-rock clàssic. Penso que l'evolució que ha seguit el grup l'ha portat de ser una proposta amb un cert tret diferencial cap a un dels típics grups que fan pop-rock de factura clàssica, amb les influències típiques i les estructures ja molt repetides. Així doncs, ens trobem davant d'un nou disc del pop-rock més típic que no dóna una personalitat massa forta al grup, tot i que la producció del treball (a càrrec de Jesús Rovira) és molt bona i la sonoritat assolida no té res a envejar a la de la majoria dels discos que s'editen. Un dels pocs trets que m'han cridat una mica l'atenció són uns jocs vocals que recorden en part els Gossos, però que potser són un dels elements més característics, que havia escoltat en una maqueta de l'època de Rústics, i que trobo que la seva presència hi és escassa (en trobem alguns fragments a "Viure de pressa", "Avui em faltes" i alguna pinzellada més en alguna altra cançó).