Homenatge a Brams - Vull per demà

Homenatge a Brams, en motiu del seu comiat el 7 de maig. Consisteix en una història imaginària que conté tots els títols de les lletres de les seves cançons.



Aquesta història es remunta la nit de Sant Jordi del 1995, ara fa deu anys. La Nèlia, altrament reconeguda com la Nena de Nicaragua, per les seves faccions i la seva pell bruna, celebrava el seu vintè aniversari amb la colla. Just a les dotze de la nit, feren un brindis, i donaren el regal d’aniversari a l’homenetjada. Era un llibre, en honor a la diada, inèdit, únic, l’havien escrit entre tots, vespres d’hivern a la masia. Amb una tapa roja, el seu títol era, Vull per demà. A la primera plana hi havia una dedicatoria “Nena de Nicaragua, guanyarem. Pol, Laia, Marc i Martí”. La Nèlia el fullejà, s’emocionà,era un recull de tots els seus somnis per esdevenir lliures, compaginat amb un munt d’anècdotes que havien viscut plegats a les manis, concerts, accions i projectes .Un “Moltes gràcies” amb una llàgrima plena d’emoció, estima i esperança fou la seva emotiva resposta. I és que la Nèlia, al seu cap hi duia un estel, no donaria mai la conformitat a la seva espanyolitat, ja la podria esperar assegut, aquest rei que no és pas seu i tan sols li brilla la corona, respondria amb la diplomacia de la rebel·lia, sempre havia tingut molt clar que aquest govern no aconseguiria pas dividir la nostra terra entre moros i cristians.

La nit continuà pels carrers de Berga de bar en bar. En Martí, com cada divendres, féu la promentença, just abans de demanar al pocatraça d’en Joe, l’amo del local, el primer cubata, que dilluns que ve deixava la beguda –no s’ho creia ni ell, era un autèntic apòstol de Bacus!!!-. Demanà paper als de la taula del costat i lià un canuto de marihuana berguedana. Després d’uns quants St Hilaris, se n’anaren al concert de Brams que tant esperaven. Arribaren just a les primeres notes i, amb l’estelada penjada al coll i les mans lliures, feren pas entre la multitud fins arribar a les primeres files. En Martí sabia que la seva Nena de Nicaragua es mereixia quelcom més aquella nit, quelcom més que el Vull per demà i que la rosa que després de la mani de demà a la tarda li volia regalar. Ell també s’ho mereixia, des de l’època d’institut que n’estava d’ella i la volia tenir als seus braços, dolça com ella sola. Esperaria alguna cançó d’amor per atacar tendrament. Sonaren les primeres notes … “Pels ports del Ribagorça ...” … la Nèlia el mirà de reüll, ell l’agafà per les espatlles. Sabien el que volien per demà. A la tornada, es creuaren les mirades i, a poc a poc, els seus llavis s’uniren ignocentment en una terra, per una nit, lliure. Éren joves i, tenien clar que l’únic capital que tenien en aquest món, era el temps. I l’energia.
Tres anys més tard, la Nèlia, en Martí, i també en Pol, la Laia i en Marc, ja estaven compromesos socialment als sindicats d’estudiants de les seves respectives Facultats. Eren conscients que aquell Vull per demà no es podia quedar en paraules sabies, no era pas bufar i fer ampolles. El 14 de novembre del 1998, celebraven els deu anys del BEI a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Eren uns temps en què el poble restava tranquil i passiu alhora, inconscient de les repressions socials. És clar, ja feia anys que vivíem en una societat que en deien democràtica … Semblava que n’hi havia prou amb què el president pugés a Montserrat amb barretina i espardenyes …

Sortosament, encara hi havia jovent conscient que l’autonomia que ens cal, no era ni la socialista ni la convergent, sinó la de Portugal, que calia posar fil a l’agulla, que no era pas qüestió de deixar-se caure a L’operació ós i restar ajaguts. Peça a peça, construirien la llibertat. Feia temps que estaven conscients que aquesta remor que se sent no és pas de vent, i que eren d’un país del món.

Aquella nit fou mogudeta, en Martí no havia complert cap prometença vers la seva declinació del beure, estava embriagat d’herbes i fermentats i, per acabar-ho d’adobar, havia baixat a la capital amb el cotxe del pare. Així doncs, decidiren fer nit dins del cotxe, arrecerats del fred i la contaminació de la gran ciutat, abans que el noi trinxés el cotxe del seu pare. La Nèlia, començava a estar preocupada per ell, se l’estimava, i no volia que les disbauxes nocturnes esdevinguessin un inici al càstig del fetge. Just arribar al barri de Sants, en Martí digué “Ui, avui!” . Ella, recordà aquell diumenge de ressaca, que arribà a veure una sargantana al Pantà de la Baells, pensant-se que era el prota d’una peli de Cinexin … En aquells temps, no hi donà cap mena d’importància, però ara ja estava arribant a límits que calia aturar. Alhora, la colla no passava pels seus millors moments: la Laia havia iniciat una dieta de iogurts desnatats i començava a estar obsessionada pel seu físic, per tot es queixava, s’irritava per res, va canviar l’actitud, s’estava convertint en una ploramiques.

Passà l’hivern, els freds, els exàmens, i arribà la primavera. La colla es llevava ben d’hora al matí per agafar l’autobús d’Acció Cultural per anar aquell 25 d’abril a València. Entraren a la ciutat com el rei Jaime i sortirien al carrer tot lluitant contra la pesta blava, sense imaginar-se que al cap de ben poc, algú diria oficialment i convençuda que el valencià era una altra llengua. Casum Judes, on anirem a parar, potser algun dia també el berguedà tindrà diccionari propi !!!

Els anys passen de pressa. El febrer del 2000 en Martí havia marxat d’Erasmus a acabar el seu darrer curs de Filologia romànica a Lisboa –potser arribaria amb les idees més clares de l’autonomia que ens cal …-. Just abans d’agafar l’avió, li havien vingut totes les pors i tots els dubtes, li havia arribat a dir a la Nèlia: “No em deixis marxar o fuig amb mi”, però ella sabia que li havia arribat el moment d’aixecar el vol i ser lliure. No era que el volien per demà ???

Al Martí, amb el temps, voltar pel món li feú conèixer altres models de nacions sense estat que se n’havien sortit de manera ben diferent que aquí, havia donat a conèixer el seu país regalant música de casa nostra, amb la nostra llengua, i a tots els seus amics i la familia a la qual s’allotjava, explicava la nostra situació. Féu una bona amistat amb en Mateo, estudiant italià d’Història, i constituïren una associació internacional a la Universitat de Lisboa, “Patrons de tots els països, uniu-vos”, dins la qual hi havia la Federació Catalana de Tir al Feixista, com a representant dels Països Catalans.

21 de juny del 2000, Dia de la Música. La Laia i en Marc, havien marxat ràpid de les seves respectives classes per arribar a la Plaça Catalunya de Barcelona al migdia i veure el seu primer concert de Brams diürn. Potser així hom, amb la claror del dia, veuria certes coses més clares. Des que els populars governaven al país que ens imposaven pertànyer, els temps de decadència es feien cada vegada més palesos. Però és clar, ja se sap, la premsa és lliure. Ja feia temps que en Marc estava duent endavant el seu projecte del grup d’animació infantil, No se’ns fondrà el somni. Els infants eren el millor exemple d’energia, acció i esperança, i serien els futurs ciutadans de la nostra societat. Als inicis, no tenien on assajar, al garatge es queixaven tots els veïns, i havien arribat a pensar que caldria traslladar-se a la cort de porcs de la granja de les afores de la ciutat. Ara, li esperava un estiu ple de bolos amb la gira “Una volta al món”, on deixaven ben clar als més menuts, amb un tema que esdevingué popular infantil per acabar els seus concerts, que a Anglaterra deien Goodbye, a Euskadi Agur , a Madrid i a Sud Amèrica Adiós, però que aquí, dèiem Adéu.

A finals de juny, en Martí tornà de Lisboa enamorat d’una rossa russa, convertit, ara sí, en un autèntic Massana i, més conscient que mai que calia sortir al carrer i escriure a les parets un Guanyarem! traduït en un internacional “Freedom for Catalonia”. Espavilar-se sol per aquests móns i fer amics d’arreu, el féu sentir cada vegada més internacional, i com més ciutadà del món se sentia, més conscient era que el seu país era Catalunya i la seva llengua el català. Era el millor. Ell i la Laia recorreren les estacions de tren turístiques i no tant turístiques i deixaren marca del que volien per demà -sempre vigilant que no aparegués el cap d’estació, o un llop vestit de policia …-. Volien deixar de viure en un món ple de ciutadans inconscients en un permanent dia dels ignocents.

2 de novembre del 2001, tot és palíndrom i tot és possible. Cap a Perpinyà falta gent !!! Pujaren amb l’autocar fins al nord del país, més enllà de Girona –que no enamora tant com uns temps enrere …-, de Figueres i travessant La Porta Catalana. La flama de la llengua arribava a la Catalunya Nord. I Brams, com feren posteriors anys, eren els encarregats de cloure el Correllengua. En poc temps, ens voldrien fer viure en una Aldea Global, una mena de parc temàtic contra el qual la colla de la Nena de Nicaragua lluità, cansada de viure en una factoria de la dominació i la foscor de l’autoodi.

El 2003 esclatà la guerra a l’Iraq. I encara tenen els sants collons de voler servir d’exemple a d’altres nacions presentant com a model de democràcia un cap d’estat que amb el vot de Franco i prou va ser triat. Tots sortiren a carrer amb pancartes de “No a la guerra”: els iaios que seuen al banc de la plaça, la colla de la Nèlia , coincidint amb antics companys d’escola, la dona que ven verdura al mercat … Menys el titella que tenim aquí dalt. En Martí, la Nèlia, la Laia, en Marc i en Pol continuaven fidels al lema que, si la terra batega quan batega el seu cor, aconseguirien fer desaparèixer els interessos petrolífers, els esclaus a les mines de diamants, les bombes als trens, les tortures policials, el feixisme imperant, l’imperialistme, l’acer per enmanillar a un poble sencer. Sabien que havien de cridar ben alt un “Tornarem a guanyar!” contundent, fidel i ple de força.

23 de desembre del 2004. Brams a Masquefa. La Laia i en Marc, no es volien perdre el darrer concert de gira al Principat. Recordaren aquell dia que veigueren els berguedans a la llum del sol. Havia plogut molt, però aquesta remor que se sent, no és pas de pluja: aquella gent del rotllo continuàven condemnats a ser per hom, un grapat de “rojos-separatistes”. Estaven disposats restrajar l’indret dels somnis prodigiosos fins a trobar el giny de la igualtat.
1 de gener del 2005. Concert de final de gira a Pedreguer. Decidiren passar un cap d’any diferent, i després d’un munt de propostes –no gens originals- i un repetitiu “Què podríem fer?”, se n’adonaren que si no hi havia cap invent genial, tot seguiria igual. .Doncs sí, al sud. No era pas cap mala pensada !!! I caurà el blau de la blavera si no peta abans Ascó. Tota la collà acampava al camp de futbol del poble. Aquesta vegada fou en Pol, que agafà tal gat que es creia ser hermafrodita i anava cridant per les tendes “El meu cor pertany al papa!!!”.

7 de maig del 2005, poliesportiu municipal de Berga. Concert de comiat de Brams. La Nèlia, en Martí, la Laia, en Marc i en Pol, quedaren a la Plaça de Sant Pere per anar fer el toc. Al local, demaneren la primera copa, en Joe serví el cubata de rigor al Martí i li xiuxiuejà a l’orella: “ fes-me cas, dilluns que ve, deixa la beguda”, se’l mirà amb una mirada de complicitat i somrigué. En Martí es quedà pensatiu i li respongué: “Intentaré creure-m’ho”. La Nèlia, que havia fitat aquella complicitat, preguntà al Martí: “Què et diu en Joe?”. Ell, se la mirà, li féu un petó a la galta i li digué: “Cal seguir fidels a la utopia”. L’agafà de la mà i digué a la colla: “Vinga nois, que hem d’estar a primera fila, com quan teníem vint anys!!!” .S’esfumaren tots corrent cap al concert. Arribaren just a les primeres notes i, amb l’estelada penjada al coll i les mans lliures, feren pas entre la multitud fins arribar a les primeres files.
La Nena de Nicaragua i la seva colla saben que cal seguir lluitant sense fer ni un pas enrere, amb el rock a la faixa, que per sempre més, aquest poble necessita retrobar la llibertat, que quan surti el sol, surti per a tothom, perquè aquesta terra és nostra, però el món és de tots . Saltaren l’últim tiravolt. I sabien el que volien per demà.

Clàudia, una altra Nena de Nicaragua