nou?
logotip decibel.cat

Burman Flash gira sense parar

19/10/2003
Diverses ciutats europees (Europa)

Aquesta crònica és un diari de viatge, escrit pels mateixos membres del grup Burman Flash, de la petita gira europea que van fer durant uns dies del mes de setembre, que Ariadna Records també ha publicat a la seva pàgina web i, on a més d'aquest mateix text, hi podreu trobar fotos.

www.ariadnarecords.com

09/09/03
Són les sis del matí, les cares de son ens delaten. La furgoneta està plena fins al sostre, i se’ns nota nerviosos. Omplim el dipòsit de gas-oil i comencem el que serà un gran viatge. Camí de Wiesbaden ens paren la policia francesa i també la germànica. En els dos casos hem de donar explicacions del que portem a la furgoneta, d’on venim i on anem. la policia francesa fins i tot ens fa broma pel fet de músics. Seguim fent quilòmetres. el viatge és llarg, però ens fan companyia Dusminguet, Lenny Kravitz, Janis Joplin, Jamiroquai i Macaco. Què faríem sense música?
Després d’hores fent un doctorat sobre lectura de mapes, arribem a lloc. S’ha fet de nit, però tot hi així podem distingir un enorme edifici ple de graffitis, i amb un ambient molt particular. Entrem i ens trobem un munt de gent fent un taller de percussió. La cosa promet. Ens trobem l’Uni, líder del grup Frau Doktor i coordinador de l’Schlatchof, traducció a l’alemany d’escorxador (el local social ocupa l’espai d’un antic escorxador). A tots ens sorprèn, potser pel nostre marcat caràcter mediterrani, la planificació, la meticulositat, l’amabilitat i, sobretot, la generositat d’una gent a qui acabem de conèixer. Fem una cervesa mentre parlem de política, de futbol i sobretot de música. El soroll dels djambees ens acompanya al dormir.

10/09/03
Avui tenim concert, però ens queda tot un matí per descobrir Wiesbaden. Anem a fer una volta pel centre i pels afores (la vista és impagable), i cap a dinar. L’amo del bar on dinem ens sorprèn amb una copa de Veterano havent dinat (potser li hauríem d’explicar, però ho fa amb tant bona intenció que no gosem dir-li res). La sala on toquem té bona pinta. Arriba el vespre, sopem un plat de pasta, preparem tot el necessari i sortim a l’escenari. El concert va molt bé. La gent respon, i això ens anima. La sala és pràcticament plena, i això que som dimarts. Una hora i mitja de música després, el concert s’acaba. Després de set bisos el públic se’n va, però uns quants (la majoria els treballadors del local i amics) es queden amb ganes de festa. Unes cerveses i uns somriures després s’improvisa una jam session. La mescla de Frau Doktor i Burman Flash resulta d’allò més productiva. El reggae i l’ska inunden tots els racons de l’Schlatchof fins ben entrada la matinada. Demà serà un altre dia, esperem que tan bo com avui.

11/09/03
La diada. És estrany celebrar la diada a la carretera, i més si som al mig de la Selva Negra. Ja hem deixat els amics de Wiesbaden, amb la promesa de tornar-nos a veure ben aviat. Objectiu: Freiburg. Avui no tenim concert, i ens dedicarem a “descobrir Europa”. Sense adonar-nos-en, travessem Alemanya. De camí sonen Asian Dub Fundation i Earth Wind & Fire. Ens plantem a Freiburg a l’hora de sopar. Un cop instal·lats a l’hotel, sortim a la busca d’un lloc per sopar. Per sort, ens creuem amb en Jaume, un mallorquí que ens indica on podem anar. Quedem amb ell per havent sopat. Sopem una mica de tot, però sobretot molta cervesa. Quan el bar on sopem tanca, ens n’anem de festa. A la discoteca recordem quan érem més joves (Metallica, Greenday, RATM, The Doors, etc.), i fins i tot el DJ ens sorprèn amb Jarabe de Palo, Ska-P i Héroes del Silencio (els dos últims autèntics ídols a Alemanya). La nit s’acaba molt tard. Demà més.

12/09/03
La majoria del grup se salta l’esmorzar, d’altres mengem més per obligació que per ganes. Al cap encara ressona l’Smells Like Teen Spirit, però avui ens toca més carretera. Camí de Zurich. A la frontera descobrim que el policia suís que ens atura no sap comptar. Som onze persones, recullen deu passaports i ens deixen continuar. Sort, perquè sinó ens quedem sense l’Albert, el saxo. Ja ho diuen: qui no passaport ha de tenir sort... Un cop fetes les bromes pertinents continuem. Arribem a Zurich per fer una entrevista a la ràdio independent Lora. De cop i volta ens trobem al barri més marginal de Zurich, en una emissora molt petita i parlant en català. L’emissora emet en 20 idiomes diferents, i n’afegim un a la llista. Ens acomiadem dels companys de la ràdio i ens encaminem cap a Bremgarten. Arribem a lloc al vespre, i allà trobem en Patrick, el que ha de ser el nostre guia. La casa és un xic diferent de la de Wiesbaden, aquesta es podria definir com més “autènticament okupa”. Entre moltes altres definicions, surten adjectius com alternativa, laberíntica, entranyable, etc. Ens preparem per una altra nit de festa.

13/09/03
Ahir la cosa va estar prou bé. Vam descobrir els Western Special, un grup francès de ska-jazz, que ens va oferir un recital de virtuosisme i ritme. Després va venir el torn de Sagarroi, grup liderat per Íñigo Muguruza. A tots ens fan mal els peus de tan ballar. A alguns fins i tot el cap. Ens queda el record dels Cd’s que vam comprar. Ens anem a dutxar a la piscina municipal. No ens podem resistir a la temptació del tobogan descomunal que hi trobem, i plantant cara al fred que fa alguns ens banyem i tot. Arriba l’hora del concert. Abans sopem (estofat de tot el que hi ha a la nevera i sopa de carbassa, boníssim), i fem uns futbolins. Ara sí que ens toca. La gent ens demostra les ganes de festa que té, i no para de saltar i ballar durant l’hora i quart de repertori. Un cop acabem, ens toca a nosaltres ballar. Toquen Lame Ducks, un grup de ska-core noruec. La festa s’allarga fins que es fa clar. Entre d’altres coses, ens fem un tip d’explicar tan bé com podem el fet diferencial català, tot hi que a algú Catalunya li sona de ben poca cosa, a part de Barcelona i els Jocs Olímpics. Anem a dormir amb la sensació que encara que sigui poc, hem fet quelcom per celebrar la diada. Per cert, vam acabar la nit ballant Dr. Calypso (amb què més ens sorprendran?).

14/09/03
Últim dia. es nota en les cares de la gent, mescla d’esgotament i tristesa. Havent dinat marxem cap a Berna. pel camí recordem els Lame Ducks via Cd. Arribem a la sala a mitja tarda. L’entorn és preciós (gespa, parcs, gent passejant). el local és una antiga fàbrica de gas, i la sala és dins una cúpula enorme. La zona del backstage és espectacular, tan de bo tinguéssim això sempre. Les proves de so ven ràpides, i ens dóna temps de sopar amb calma. Caldo, pudding i un farcell de carn. Abans de tocar intercanviem experiències amb els Sagarroi, amb qui avui compartim cartell. Les anècdotes són semblants, i riem una bona estona parlant del caràcter de la gent d’aquí, del menjar, i dels amics comuns que anem descobrint. Ens prometem trobar-nos més a prop de casa i baixem cap a l’escenari. El concert va molt bé, tot hi que avui no hi ha tanta gent, potser es nota que som diumenge. Un cop acabem, en fem via de recollir-ho tot, ja que demà hem de matinar per tornar a casa. Però encara ens queda temps per escoltar el concert de Sagarroi. Mal ens pesi, no ens podem estar de ballar tota l’estona.

15/09/03
Ens llevem d’hora, esmorzem ràpid, anem a fer les compres turístiques indispensables (xocolata suïssa i unes postaletes) i marxem. El viatge és dur, llarg i cansat. La distància és la meitat de la que vam fer de pujada, però ara cada quilòmetre es fa molt més lent. Ara el repertori que sona és més variat, des de Theatre of Tragedy fins a Mano Negra, passant per Betagarri i Queen. Arribem a la porta catalana i ho celebrem amb crits de “ja som a casa!” sense massa èmfasi, es nota que tothom té ganes que això continuï. No hem ni acabat de cridar quan ens explota una roda al bell mig de l’autopista. sort que ens ha passat ara. Mitja hora després la roda està canviada, tenim les mans brutes i moltes ganes d’arribar. Malgrat tot, gaudim del tros que ens queda junts. Aquesta nit ens trobarem a faltar. Arribem a casa al vespre. Un fins aviat i a dormir. Tothom comenta que els dos dies que estarem sense veure’ns seran llargs.

Han estat 7 dies intensos, gairebé 5000 quilòmetres de viatge, molts diners gastats i sobretot, moltes experiències. Hem descobert llocs que ni ens imaginàvem, grups a qui ni tan sols havíem sentit anomenar i gent a qui val la pena tornar a veure. Però sobretot, ens hem descobert una mica més a nosaltres mateixos com a grup i com a persones. Encara que només fos per això valia la pena fer-ho. El problema? que tenim ganes de repetir. Esperem que pugui ser ben aviat.

Burman Flash.

Text: Jordi Garcia

Comentaris

21/10/2003

aquet diss kp a terrasa!!

22/10/2003

gira gira gira...

23/11/2003


Els Burman Flash són estupendus ! Els vaig veure a Arbúcies , a Vic , a Turruella , a ..... m ' agraden mooooool , esperu que algun dia vinguin a tocar aprop d' on soc , de Ripoll !!!

05/08/2004

portant els meus fills de gresck uerek burman flash quina pasada i això que després sortia dosminguet

05/08/2004

portant els meus fills de gresck uerek burman flash quina pasada i això que després sortia dosminguet

Nou Comentari

Disposes de 500 caràcters
Tot el material d'aquesta pàgina està llicenciat sota Creative Commons || Disseny web per Rourets - Avís legal